MONT-REBEI, HISTÒRIA DE DOS CAMINS

A principis del segle XX, el Congost de Mont-rebei era pràcticament inaccessible. Les parets verticals que separen la comarca de la Noguera i el Pallars Jussà representaven una barrera natural infranquejable per a les comunicacions. En aquell moment, els habitants de la zona havien de recórrer llargues rutes de muntanya per anar d’un poble a l’altre, i en molts casos, això significava hores —o fins i tot dies— de camí.

Amb l’objectiu de millorar la comunicació i fomentar el desenvolupament econòmic dels territoris de muntanya, la Mancomunitat de Catalunya, presidida per Enric Prat de la Riba i després per Josep Puig i Cadafalch, va impulsar diversos projectes d’infraestructura arreu del país. Un d’aquests va ser la construcció d’un camí de pas pel Congost de Mont-rebei.

Una obra d’enginyeria heroica

Les obres van començar el 1914 i van durar fins al 1924. No es disposava de la maquinària moderna que avui consideraríem essencial. El camí es va obrir a mà, amb pics, barrets i dinamita, seguint les cornises naturals de la roca calcària. Els obrers, sovint penjats sobre l’abisme amb cordes rudimentàries, van aconseguir traçar un pas d’uns 4 km de llargada i entre 1 i 1,5 metres d’amplada, directament excavat a la paret del congost.

La construcció no només va ser una proesa tècnica, sinó també una fita humana i social, ja que va suposar una millora radical per a la vida quotidiana de molts habitants de la zona, facilitant el trànsit de persones, animals i mercaderies.

Un camí per a la gent del territori

Aquest camí no estava pensat per al turisme, sinó per a la vida diària: anar a mercat, visitar familiars, dur bestiar, accedir a serveis bàsics. Durant dècades, va ser l’única via segura per comunicar els dos vessants del Montsec. I tot i la seva simplicitat, va resistir el pas del temps, les riuades i el desús, fins que l’embassament de Canelles, als anys 60, en va submergir parcialment alguns trams.

Valor patrimonial i turístic

Avui, part d’aquest traçat històric ha estat restaurat i forma part del recorregut principal del Congost de Mont-rebei, transitable per excursionistes. El fet de caminar-hi és molt més que una experiència natural: és també un viatge a la Catalunya de fa cent anys, quan les obres públiques s’impulsaven des de l’ambició de connectar el país i dignificar la vida rural.

El camí original de la Mancomunitat ha esdevingut un símbol de l’autogovern català, ja que va ser una de les primeres grans actuacions d’aquesta institució creada per agrupar les diputacions i treballar per la modernització del país.

Amb la construcció del embassament de Canelles a mitjans del segle XX, el paisatge del Congost de Mont-rebei va canviar per sempre. El nou embassament va provocar la inundació parcial del camí original de la Mancomunitat, deixant trams intransitables o submergits sota les aigües del riu Noguera Ribagorçana. Davant d’aquesta situació, calia trobar una nova via que permetés mantenir la comunicació i l’accés per la zona.

El camí d’ENHER no només és una resposta tècnica a la creació del pantà de Canelles. És, sobretot, el resultat d’una reivindicació persistent per part del territori. Quan es va projectar i construir l’embassament, als anys 60 i 70, molts veïns van veure amb preocupació com desapareixien antics camins de pas, com el de la Mancomunitat, que eren vitals per la mobilitat local. L’aigua tallava rutes ancestrals i trinxava la connexió entre pobles.

Aquesta situació va generar un profund malestar i, en resposta, diversos col·lectius, entitats excursionistes, grups culturals, ajuntaments i veïns van començar a mobilitzar-se per reclamar una solució.

Una reclamació transversal

Durant anys, s’hi van implicar:

• Entitats excursionistes com el Centre Excursionista de Lleida o l’Agrupació Excursionista de Catalunya, que denunciaven la pèrdua de camins històrics.
• Plataformes veïnals i pageses, que alertaven de l’aïllament de masies, nuclis petits i zones de muntanya.
• Ajuntaments i consells comarcals, que exigien a ENHER i a l’Estat mesures compensatòries per l’impacte de l’embassament.
• Associacions culturals i ecologistes, que van començar a parlar de la importància de preservar el Congost de Mont-rebei com a patrimoni natural i cultural.

Una victòria negociada

Gràcies a la pressió sostinguda d’aquests actors, ENHER va acabar assumint la construcció d’un nou camí elevat, que evités l’afectació per les aigües del pantà i restablís la comunicació entre les dues ribes. La iniciativa va ser parcialment presentada com a part d’un projecte de manteniment i gestió del pantà, però en realitat responia clarament a una demanda ciutadana de justícia territorial.

La construcció d’aquest nou camí va suposar una petita gran victòria: demostrava que la mobilització popular podia condicionar l’actuació d’una gran empresa estatal, i alhora preservava la continuïtat d’un espai natural d’alt valor paisatgístic i social.

D’una reivindicació a un actiu turístic

Amb el temps, aquest camí ha passat de ser una necessitat pràctica a esdevenir una ruta de senderisme de primer nivell, integrada a les rutes del Congost de Mont-rebei GR1, Camí de la Pertusa i connectada amb les espectaculars passarel·les de Montfalcó, construïdes anys després. Avui forma part del Camí Natural de Montfalcó al Congost de Mont-rebei, dins la xarxa estatal de senders naturals.

Però tot això no hauria estat possible sense aquelles veus que es van alçar des dels pobles, les entitats i les muntanyes. El camí d’ENHER no és només un pas; és una petjada de resistència, i caminar-lo és homenatjar la lluita d’un territori que va defensar el seu dret a existir i connectar-se.