Montclús: el poble esborrat per la terra i preservat per la memòria
Hi ha llocs que desapareixen sense deixar rastre, i d’altres que, tot i haver estat reduïts a runa, romanen vius dins la memòria del paisatge i dels relats que se’n fan. Aquest és el cas de Montclús, un antic poble medieval situat a la comarca de la Noguera, dins del terme municipal de Les Avellanes i Santa Linya . Avui, Montclús és un lloc despoblat, però les seves restes, envoltades de llegendes i records geològics, ens parlen d’un passat poderós, tràgic i fascinant.
Un poble als marges: història d’un indret de frontera
Montclús va néixer en temps convulsos, a mitjan segle XI, en plena frontera entre el món cristià i el territori andalusí. La seva ubicació era estratègica: damunt d’un esperó rocós, dominant el pas del riu Noguera Pallaresa. En aquest indret, s’hi bastí un castell i una petita ermita dedicada a Sant Urbà, que ja apareixen documentats el 1060. Aquestes construccions van servir com a nucli de vigilància i control de pas, especialment d’un antic pont de pedra, on s’hi cobrava el dret de pontatge a tothom que hi passava —homes, animals o mercaderies.
Montclús va formar part de la Baronia de Sant Oïsme, dins el Comtat d’Urgell, i era conegut per la seva funció militar i administrativa. El poble es va dividir en tres barris diferenciats:
- El barri Sobirà, situat al punt més alt, amb accés difícil i protecció natural.
- El barri Jussà, el més gran, on hi havia l’ermita i el castell.
- El barri de Llevant, al vessant est, més exposat i protegit parcialment per muralles.
L’orografia extrema del lloc era un recurs defensiu: la muntanya, escarpada i solcada d’esquerdes naturals, oferia una protecció que s’integrava amb els murs de pedra seca. Es creu que en alguns punts, els veïns feien servir ponts de fusta desmuntables per aïllar el poble en cas d’atac.
El gran terratrèmol del 1373: una fi abrupta
El 3 de març de 1373, un fortíssim terratrèmol, amb epicentre a la vall d’Aran, va sacsejar amb violència tot el Prepirineu. A la vall d’Àger i al Montsec, els efectes van ser devastadors. Montclús va ser un dels pobles més afectats.
Les estructures van cedir, els penya-segats van esllavissar-se i grans blocs de roca van caure sobre el poble, enduent-se carrers sencers i barris sencers. Es van obrir esquerdes d’un metre d’amplada que van partir la vila en dos. El castell va quedar parcialment derruït i només l’ermita i la seva sagristia van resistir el sisme. Segons la llegenda, només va sobreviure una velleta pietosa que resava dins l’església en el moment del sisme. Tots els altres habitants, afegeix la tradició oral, van morir a causa del desastre.
Aquell terratrèmol no era el primer: un altre de menor intensitat havia afectat Montclús més de cent anys abans. Les esquerdes havien estat reomplertes de pedres com si fossin tiretes damunt ferides obertes. Però el de 1373 fou definitiu: Montclús va ser esborrat del mapa.
Llegenda, geologia i memòria
El relat del terratrèmol s’entrellaça amb la llegenda: es diu que els habitants de Montclús eren pecadors, violents i hostils, i que Déu els va castigar deixant només la dona més devota com a testimoni. Més enllà de la moralitat religiosa, la geologia confirma que Montclús estava assentat sobre estrats argilosos i calcàries fràgils, afectats per esllavissades prèvies de fa més de 20.000 anys. El pas del riu Noguera Pallaresa havia erosionat la base del poble, fent-lo especialment vulnerable a sismes.
Les agulles de conglomerat que avui s’alcen com monòlits foradats són restes d’aquella orografia trencada. El barranc del riu ha quedat transformat pel embassament de Camarasa, que n’ha cobert part de les antigues riberes.
Conclusió: Montclús, l’indret que va desaparèixer sense ser oblidat
Montclús és una petita joia del patrimoni perdut de Catalunya, un lloc que ens parla de la vida a la frontera, de la força devastadora de la natura i de la persistència de la memòria oral. Visitar-lo és escoltar un murmuri del passat: entre roques trencades, murs caiguts i esglésies que desafien el temps, encara s’hi pot sentir el batec d’un poble que no ha volgut morir del tot.
