LES MINES DE CORÇÀ

Entre les serres del Montsec i els marges del riu Noguera Ribagorçana, s’hi amaguen les restes d’un passat industrial avui gairebé oblidat: les mines de carbó de Corçà. Aquestes explotacions van tenir un paper fonamental en el desenvolupament econòmic i social de la vall d’Àger durant el segle XX, i encara avui desperten l’interès de veïns, historiadors i visitants que volen entendre millor la vida d’aquells que treballaven entre galeries fosques i feixugues jornades.

Els orígens de les mines i l’explotació

L’activitat minera a Corçà es remunta a abans de la Guerra Civil espanyola, però va ser durant les dècades dels anys quaranta a seixanta quan l’explotació del carbó va assolir el seu màxim esplendor. En ple règim franquista, i en un context d’autarquia econòmica, el carbó esdevenia un recurs energètic essencial per alimentar indústries i xarxes ferroviàries.

Les mines de Corçà produïen un carbó de bona qualitat, i tot i que la seva producció no era massiva a escala estatal, era suficientment important per mobilitzar mà d’obra i generar una economia pròpia al voltant d’elles.

Empreses explotadores: inversions i interessos

L’explotació de les mines estava a mans de diverses empreses privades, però una de les figures més destacades va ser Antonio Martínez Navarro, empresari vinculat al sector miner murcià. Martínez Navarro tenia experiència en explotacions de plom a Múrcia (com les mines de Mimofer), i va traslladar part d’aquest model a Corçà, on hi va enviar treballadors d’origen humil i amb poca formació tècnica, coneguts com ramperos.

Aquest sistema de contractació oferia una sortida laboral a joves que, en molts casos, escapaven del servei militar obligatori a canvi de fer la “mili a la mina”, un fenomen habitual a la postguerra.

Els treballadors: una comunitat minera diversa

Els miners de Corçà venien de diversos punts del territori:

• Veïns locals de Corçà, Àger, Agulló i pobles propers.

• Treballadors aragonesos dels nuclis de Montfalcó, Tolva, Ciscar, Finestres, etc.

• Miners asturians i murcians, acostumats al treball dur de les galeries subterrànies.

Aquesta barreja de procedències va donar lloc a una comunitat plural, cohesionada i activa socialment. Tot i les dures condicions laborals, amb jornades llargues i molta humitat a les galeries, els miners i les seves famílies van formar un nucli de convivència propi.

S’hi van construir set cases familiars, un barracó per a solters, i fins i tot una cantina-botiga, on es venien queviures i es compartien estones de descans. També s’organitzaven festes majors, amb música i activitats, malgrat l’aïllament del lloc.

Infraestructures clau

Per facilitar l’explotació, es va obrir un camí des d’Àger fins a Corçà i es va construir un pont penjant sobre el Noguera Ribagorçana, que permetia la connexió amb el nucli de Montfalcó, al vessant aragonès. Aquestes infraestructures no només servien per transportar el carbó, sinó també per comunicar comunitats que, fins llavors, vivien força aïllades.

Declivi i desaparició

El declivi de les mines va arribar a finals dels anys 60 per diversos motius:

• L’esgotament de les vetes de carbó.

• L’elevat cost d’explotació.

• L’abandonament progressiu de la mineria en favor d’altres fonts energètiques.

• I sobretot, la construcció del pantà de Canelles, que va inundar part de la vall i les galeries.

Amb el tancament, moltes famílies van marxar i la zona va caure en l’oblit. Les edificacions es van abandonar, els accessos es van deteriorar i el llegat miner va quedar cobert per l’aigua i el silenci.

Redescobriment i futur

Les prolongades sequeres dels darrers anys han fet emergir les restes visibles de les antigues mines de Corçà, que es poden observar quan el nivell del pantà de Canelles baixa. Aquest fet ha despertat l’interès de l’Ajuntament d’Àger i d’entitats locals, que aposten per conservar i senyalitzar aquests espais com a patrimoni històric i cultural.

L’objectiu és crear una ruta interpretativa que permeti reviure la història de les mines, posar en valor el paisatge i atraure un turisme respectuós i sensibilitzat amb la memòria del territori.

Conclusió

Les mines de Corçà no són només un rastre industrial: són la petjada d’una generació que va treballar sota terra per construir un futur possible, en condicions molt dures però amb esperit de comunitat. Redescobrir-les i explicar la seva història és un deure amb la memòria col·lectiva i una oportunitat per enriquir el patrimoni cultural de la vall d’Àger.